LA RENOVACIÓ NECESSÀRIA DELS PRINCIPALS PARTITS DE L’OPOSICIÓ A CATALUNYA I ESPANYA.

A nivell d’Espanya, les eleccions no tan sols han derrotat l’estratègia de la crispació com a via de recuperar el poder, si no que també han condemnat un ideari que s’ha allunyat dels interessos de la ciutadania. La dreta espanyola ha de canviar el seu full de ruta, ha de començar a pensar en els temes que fins ara han estat fora del seu programàtic, ha de pensar més en la gent, en el poble i obsessionar -se menys, per l’aventura de conquerir el poder per sobre del qualsevol altra aspiració.

En quant al principal partit d’oposició a Catalunya CIU, les seves limitacions tenen a veure amb les pròpies contradiccions internes de la formació. Perquè hi conviuen dos projectes enfrontats, un de catalanista moderat que es vol implicar en el projecte espanyol, que és el que representa Duran i Lleida, i un de sobiranista neoliberal, que més aviat vol portar Convergència cap a una radicalització que és el que el senyor Mas encapçala. I fins que aquesta contradicció no es superi, CIU no estarà en condicions de tornar a ser referent políticament.

Per contra, el PSC ha triomfat amb la seva definició, com a una formació política socialista, catalanista, federalista i progressista amb una tradició molt arrelada que s’ha convertit en l’eix de vertebració del seu ideari polític com és el municipalisme. De igual forma que ho ha fet el PSOE amb la contemporaneïtat de les seves prioritats i la naturalesa estratègica de les seves polítiques; activar l'economia per afrontar la crisi, abordar el canvi climàtic i avançar en el camí de la igualtat.

A Catalunya els reptes són la consolidació dels avenços socials i l’aplicació de l’Estatut. La legislatura anterior va ser la de l’aprovació de l’Estatut i la de l’aprovació de les lleis, i aquesta ha de ser la de l’aplicació tant de les lleis socials com de l’Estatut.